Aquesta lectura m’ha commogut molt. Hi ha moltes persones en el món, si només ni que fos la meitat d’elles tinguessin el mateix esperit de lluita, superació i optimisme que l’Alexandre de ben segur que el món aniria molt millor.
Aquest llibre m’ha recordat una cosa que crec que és important. A no rendir-se mai sigui el que sigui el que se’t posi al davant, m’ha ensenyat que l’únic que posa els límits aquí es un mateix. M’ha fet pensar en que és molt important gaudir de les coses que té la vida i treure’n el màxim profit d’ella en tots els aspectes (família, amics, amor, coneixements i cultura, oci...). Perquè ja se sap que la vida no es un camí de roses (es més o menys dura), però de nosaltres depèn veritablement com ens afectarà aquesta. És possible que de veritat sigui certa aquella dita castellana: “Entre desgraciados el feliz se esconde”. O això és el que em demostra l’Alexandre. Aquesta passió valenta que té de voler tirar endavant per a gaudir de les possibilitats que ofereix la vida m’ha impressionat molt. Molta gent en plenes facultats mentals i físiques es troben mancades d´algo fonamental en una persona, d´esperit de lluita. En canvi es troben carregades de tanta “normalitat” que precisament no s´adonen que els únics anormals aquí són ells. Per exemple: una persona jove que viu en el primer pis d’un bloc de pisos que en té cinc. Cada dia per arribar a la seva casa per vagància o pel que sigui agafa l’ascensor. Aquesta persona acostumada i habituada a l’acció “normalitzada” de pujar amb l’ascensor un pis, s’indigna i s’enfada si un dia l’ascensor s’espatlla. Aquesta persona s’ha contagiat d’aquest esperit de la normalitat tan contagiós i per això considera normal agafar l’ascensor cada dia per arribar a casa seva, no es dóna compte que el més normal seria (ja que per les seves capacitats, pot) pujar caminant les quinze o vint escales que la separen de la seva vivenda, no sap que el més convenient seria que fes servir aquestes dos extremitats que posseeix anomenades cames, i que hi ha gent que per desgràcia no les pot fer servir i desitjaria poder fer ús d’elles per a no tenir que anar tot el dia amunt i avall assegut en una cadira.
Aquest llibre m’ha recordat una cosa que crec que és important. A no rendir-se mai sigui el que sigui el que se’t posi al davant, m’ha ensenyat que l’únic que posa els límits aquí es un mateix. M’ha fet pensar en que és molt important gaudir de les coses que té la vida i treure’n el màxim profit d’ella en tots els aspectes (família, amics, amor, coneixements i cultura, oci...). Perquè ja se sap que la vida no es un camí de roses (es més o menys dura), però de nosaltres depèn veritablement com ens afectarà aquesta. És possible que de veritat sigui certa aquella dita castellana: “Entre desgraciados el feliz se esconde”. O això és el que em demostra l’Alexandre. Aquesta passió valenta que té de voler tirar endavant per a gaudir de les possibilitats que ofereix la vida m’ha impressionat molt. Molta gent en plenes facultats mentals i físiques es troben mancades d´algo fonamental en una persona, d´esperit de lluita. En canvi es troben carregades de tanta “normalitat” que precisament no s´adonen que els únics anormals aquí són ells. Per exemple: una persona jove que viu en el primer pis d’un bloc de pisos que en té cinc. Cada dia per arribar a la seva casa per vagància o pel que sigui agafa l’ascensor. Aquesta persona acostumada i habituada a l’acció “normalitzada” de pujar amb l’ascensor un pis, s’indigna i s’enfada si un dia l’ascensor s’espatlla. Aquesta persona s’ha contagiat d’aquest esperit de la normalitat tan contagiós i per això considera normal agafar l’ascensor cada dia per arribar a casa seva, no es dóna compte que el més normal seria (ja que per les seves capacitats, pot) pujar caminant les quinze o vint escales que la separen de la seva vivenda, no sap que el més convenient seria que fes servir aquestes dos extremitats que posseeix anomenades cames, i que hi ha gent que per desgràcia no les pot fer servir i desitjaria poder fer ús d’elles per a no tenir que anar tot el dia amunt i avall assegut en una cadira.
Aquesta actitud de conformisme, passotisme i menyspreu és de la que em queixo jo que abusen algunes persones. Sovint tatxem de normals i corrents certes conductes que en el fons, tenen molt poc de normals i corrents. En canvi l’Alexandre que podria caure perfectament en aquesta actitud de resignació i de rendició davant la vida no ho fa. Aquesta força incombustible que transmet i la seva peculiar forma de tractar als altres i la seva visió de la vida és el que més m’ha agradat del llibre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario